El Sistema Solar
El Sistema Solar est format per una estrella central, el Sol, els cossos que l'acompanyen i l'espai que queda entre ells.
Hi ha nou planetes que giren al voltant del Sol: Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Jpiter, Saturn, Ur, Nept i Plut. La Terra s el nostre planeta i t un satl.lit, la Lluna. Alguns planetes tenen satl.lits, d'altres no.
Els asteroides sn roques ms petites que tamb giren, la majoria entre Mart i Jpiter. A ms, hi ha els cometes que s'apropen i s'allunyen molt del Sol.
De vegades arriba a la Terra un fragment de matria extraterrestre. La majoria s'encenen i es desintegren quan entren a l'atmosfera. Sn els meteorits.
Des de sempre els humans hem observat el cel. Fa uns 300 anys es van inventar els telescopis. Per l'autntica exploraci de l'espai no va comenar fins la segona meitat del segle XX.
Des d'aleshores s'han enlairat moltssimes naus. Els astronautes s'han passejat per la Lluna. Els vehicles amb instruments han visitat alguns planetes i han travessat el Sistema Solar. 
Ms enll, l'estrella ms propera s Alfa Centauri. La seva llum triga 4,3 anys per arribar fins aqu. Ella i el Sol sn noms dues entre els 200 bilions d'estrelles que formen la Via Lctia, la nostra Galxia.
Hi ha milions de galxies que es mouen per l'espai intergalactic. Entre totes formen l'Univers, els lmits del qual encar no es coneixen. Per els astrnoms continuen investigant ...
Formaci del Sistema Solar
s molt difcil precissar l'origen del nostre Sistema Solar. Els cientfics creuen que pot situar-se fa uns 4.600 milions d'anys, quan un inmens nvol de gas i pols es va contreure a causa de la fora de la gravetat i va comenar a girar a gran velocitat, probablement, degut a l'explosi d'una supernova propera.
Al centre es va acumular la major part de la matria. La pressi era tan elevada que els toms van comenar a partir-se, alliberant energia i formant una estrella. Al mateix temps s'anaven definint alguns remolins que, en fer-se grans, augmentaven la seva gravetat i recollien ms materials a cada volta.
Tamb hi havia moltes colissions. Milions d'objectes s'apropaven i s'unien o b xocaven amb violncia i es partien en bocins. Les trobades constructives van predominar i, en noms 100 milions d'anys, va adquirir un aspecte semblant a l'actual. Desprs cada cos va continuar la seva prpia evoluci.
El Sol
s l'estrella ms propera a la Terra i l'element ms gran del Sistema Solar. Les estrelles sn els nics cossos de l'Univers que emeten llum.
El Sol s tamb la nostra principal font d'energia, que es manifesta, sobre tot, en forma de llum i calor.
Cont ms del 99% de tota la matria del Sistema Solar. Exerceix una forta atracci gravitatria sobre els planetes i els fa girar al seu entorn.
Es va formar fa 4.500 milions d'anys i t combustible per a 5.000 milions ms. Desprs, comenar a fer-se ms i ms gran, fins convertir-se en una gegant roja. Finalment, s'enfonsar pel seu propi pes i es convertir en una enana blanca, que pot trigar un trili d'anys a refredar-se.
La capa exterior s la que veiem. S'anomena fotosfera i t una temperatura d'uns 6.000 C, amb zones ms fredes (4.000 C) que anomenem taques solars.
L'energia solar es crea a l'interior del Sol, on la temperatura arriba als 15 milions de graus, amb una pressi altssima, que provoca reaccions nuclears. S'alliberen protons (nuclis d'hidrogen), que es fonen en grups de quatre per formar una partcula alfa (nucli d'heli).
Com que la partcula alfa pesa menys que els quatre protons junts, la diferncia s'expulsa en forma d'energia cap a la superfcie. Un gram de matria allibera tanta energia com la combusti de 2,5 milions de litres de benzina.
El Sol tamb absorbeix matria. s tan gran i t tanta fora que sovint atreu els asteroides i els cometes que passen a prop. Naturalment, quan cauen al Sol, es desintegren.
El Sol (i tot el Sistema Solar) gira al voltant del centre de la Via Lctia, la nostra galxia. Dna una volta cada 200 milions d'anys. Ara es mou cap a la constel.laci d'Hrcules a una velocitat de 19 Km./s.
Actualment el Sol s'estudia desde satl.lis, com ara l'Observatori Heliosfric i Solar (SOHO), dotats d'instruments que permeten apreciar aspectes que, fins ara, no s'havien pogut estudiar.
A ms de l'observaci amb telescopis convencionals, s'utilitzen: el corongraf, que analitza la corona solar, el telescopi ultraviolat extrem, capa de detectar el camp magntic, i els radiotelescopis, que detecten diversos tipus de radiaci que resulten imperceptibles per a l'ull hum.
Els Planetes
Sn astres que giren al voltant del Sol. No tenen llum prpia, sin que reflecteixen la llum solar.
Els planetes tenen diversos moviments. Els ms importants sn el de rotaci i el de translaci. Pel moviment de rotaci, giren sobre ells mateixos pel seu eix. Aix determina la durada del dia del planeta. Pel de translaci, descriuen rbites en cercle a l'entorn del Sol. Cada rbita s l'any del planeta. Cadascun triga un temps diferent a completar-la. Com ms lluny, ms temps. Giren gaireb en el mateix pla, excepte Plut, que t l'rbita ms inclinada, excntrica i allargada.
Forma i tamany
Els planetes tenen forma gaireb esfrica, com una pilota una mica aplanada pels pols.
Els materials ms compactes sn al nucli. Els gasos, si n'hi ha, formen una atmosfera sobre la superfcie. Mercuri, Venus, la Terra, Mart i Plut sn planetes terrestres, s a dir, petits i rocosos, amb densitat alta. Tenen un moviment de rotaci lent, poques llunes (o cap) i forma bastant rodona. Jpiter, Saturn, Ur i Nept, anomenats gegants gasosos, sn enormes i lleugers, fets de gas i gel. Giren depressa i tenen molts satl.lits, ms abultament equatorial i anells.
Formaci dels planetes
Els planetes es van formar fa uns 4.500 milions d'anys, a l'poca de la formaci del Sol.
En general, els materials lleugers que no es van quedar al Sol es van allunyar ms que els pesats. En el nvol de gas i pols, que girava en espirals, hi hava zones ms denses. La gravetat i les colissions van portar ms matria a aquestes zones i el moviment rotatori les va arrodonir. Desprs, els materials i les forces de cada planeta es van anar reajustant, i encara ho fan. Els planetes i tot el Sistema Solar continuen canviant d'aspecte. Lentament, per sense pauses.
Mercuri
s el planeta ms proper al Sol i el segon ms petit del Sistema Solar. s menor que la Terra, per ms gran que la Lluna.
Si ens situessim sobre Mercuri, el Sol ens semblaria dues vegades i mitja ms gran. El cel, per, el veuriem sempre negre, perqu no hi ha una atmsfera que pugui dispersar la llum.
Els romans li van posar el nom del missatger dels dus perque es movia ms rpid que els altres planetes. Dna la volta al Sol en meys de tres mesos.
En canvi, gira lentament sobre el seu eix, un cop cada 58 dies i mig. Abans ho feia ms rpid, per la influncia del Sol l'ha anat frenant.
Quan un costat de Mercuri s de cara al Sol, arriba a temperatures superiors als 425 C. Les zones a l'ombra baixen fins als 170 sota zero. Els pols es mantenen sempre molt freds. Aix fa pensar que hi pot haver aigua (congelada, s clar).
La superfcie de Mercuri s semblant a la de la Lluna. El paisatge s ple de crters i esquerdes, en mig de marques ocasionades pels impactes dels meteorits.
La presncia de camp magntic indica que t un nucli metlic, parcialment lquid. La seva alta densitat, la mateixa que la Terra, fa pensar que aquest nucli ocupa gaireb la meitat del volum del planeta.
Venus
s el segon planeta del Sistema Solar i el ms semblant a la Terra pel seu tamany, massa, densitat i volum. Tots dos es van formar a la mateixa poca, a partir de la mateixa nebulosa.
Venus s, per, ben diferent de la Terra. No t oceans i la seva pesada atmosfera provoca un efecte hivernacle que eleva la temperatura fins als 480 C. s abrasador.
Els primers astrnoms pensaven que Venus eren dos cossos diferents perqu, de vegades es veu una mica abans de sortir el Sol i, d'altres, just desprs de la posta.
Venus gira sobre el seu eix molt lentament i en sentit contrari al dels altres planetes. El Sol surt per l'oest i es pon per l'est. El dia venussi dura ms que l'any.
La superfcie de Venus s relativament jove, entre 300 i 500 milions d'anys. T amplssimes planures, travessades per enormes rius de lava, i algunes muntanyes.
Hi ha molts volcans. El 85% del planeta est cobert per roca volcnica. La lava ha creat solcs, alguns ben llargs. N'hi ha un de 7.000 km.
Tamb hi ha crters dels impactes dels meteorits. Noms dels grans, perqu els petits es desfan en l'espessa atmosfera.
Les fotos mostren el terreny brillant, com si fos moll. Per Venus no pot tenir aigua lquida, a causa de l'elevada temperatura. La lluentor la provoquen compostos metl.lics.
La Terra
s el nostre planeta i l'nic habitat. Es troba a l'ecosfera, un espai que envolta el Sol i que t les condicions necessries perqu existeixi vida.
s el ms gran dels planetes rocosos. Aix fa que pugui retenir sobre la superfcie una capa de gasos, l'atmosfera, que dispersa la llum i absorbeix calor. De dia evita que la Terra s'escalfi massa i, de nit, que es refredi.
Set de cada deu parts de la superfcie terrestre sn cobertes d'aigua. Els mars i oceans tamb ajuden a regular la temperatura. A ms, l'aigua que s'evapora forma nvols i cau en forma de pluja o neu, formant rius i llacs.
Als pols, que reben poca energia solar, l'aigua es gela i forma els casquets polars. El del sud s ms gran i concentra la major reserva d'aigua dola del planeta.
L'escora de la Terra est formada per plaques que suren sobre el mantell, una capa de materials calents i pastosos que, de vegades, surten per una esquerda formant volcans.
La densitat i la pressi augmenten cap al centre de la Terra. Al nucli hi ha els materials ms pesats, els metalls. Les elevades temperatures els mantenen en estat lquid, amb forts moviments. El nucli intern s slid.
Les forces internes tenen efectes a l'exterior. Quan els moviments sn rpids, originen terratrmols. Si sn lents, originen plegaments, com els que han creat les muntanyes. 
El rpid moviment rotatori i el nucli metl.lic generen un camp magntic que, amb l'atmosfera, ens protegeix de les radiacions nocives del Sol i les altres estrelles.
Les estacions de l'any
L'rbita de la Terra s elptica: hi ha moments en qu es troba ms a prop del Sol i d'altres en qu n'est ms allunyada. A ms, l'eix de rotaci est una mica inclinat respecte al pla de l'rbita.
Al cap de l'any sembla que el Sol puja i baixa. El cam aparent que fa el Sol s'anomena eclptica, i passa sobre l'equador a l'inici de la primavera i de la tardor. Aquests punts sn els equinoccis i coincideixen amb els perodes en qu el dia i la nit duren igual.
Els punts de l'eclptica ms allunyats de l'equador s'anomenen solsticis, i corresponen als dies en que comencen l'hivern i l'estiu.
Prop dels solsticis, els rajos solars cauen ms verticals sobre un dels dos hemisferis i l'escalfen ms. s l'estiu. Mentrestant, l'altre hemisferi rep els rajos ms inclinats, han de travessar ms boci d'atmosfera i es refreden abans d'arribar a terra. s l'hivern
Contaminaci atmosfrica
Els astronautes tornen dels seus viatges amb una nova mentalitat que els fa sentir ms respecte per la Terra i entendre millor la necessitat de cuidar-la.
Desde l'espai no es veuen les fronteres i, molt menys, els interessos econmics, per s alguns dels seus devastadors efectes, com la contaminaci de l'atmosfera.
El 85% de l'aire s a la zona propera a la Terra, la troposfera, una finssima capa de noms 15 Km. Les capes ms elevades de l'atmosfera tenen poc aire, per ens protegeixen dels rajos ultraviolats (capa d'oz) i dels meteorits (ionosfera).
Els gasos que hem abocat a l'atmosfera l'han deixat en un estat lamentable. Les fotos que van fer els primers astronautes sn molt ms clares que les actuals, tot i que ara tenim aparells ms sofisticats. Els humans som capaos de destruir en poc temps el que a la natura li ha costat milers d'anys crear.
La Lluna
s l'nic satl.lit natural de la Terra i l'nic cos del Sistema Solar que podem observar en detall a ull nu o amb instruments senzills.
La Lluna reflecteix la llum solar, de manera diferent segons el lloc on es trobi. Gira al voltant de la Terra i sobre el seu eix en el mateix temps: 27 dies, 7 hores i 43 minuts. Aix fa que ens presenti sempre la mateixa cara.
No t atmosfera ni aigua, per aix la seva superfcie no es deteriora amb el temps, si no s per l'impacte ocasional d'algun meteorit. La Lluna es considera fosilitzada.
El 20 de juliol de 1969, Neil Armstrong es va convertir en el primer home que trepitjava la Lluna, formant part de la missi Apollo XI. Els projectes lunars han recollit prop de 400 kg. de mostres que els cientfics analitzen.
Les Fases de la Lluna.
Com que la Lluna gira a l'entorn de la Terra, la llum del Sol li arriba desde posicions diferents, que es repeteixen en cada volta. Quan il.lumina tota la cara que veiem s'anomena lluna plena. Quan no la veiem s la lluna nova. Entre aquestes dues fases noms es veu un boc, un quart, que va creixent o minvant.
Les primeres civilitzacions ja mesuraven el temps comptant les fases de la Lluna. Una setmana s el que dura cada fase, i un mes s'aproxima a la durada de tot el cicle.
Els eclipsis
De vegades, el Sol, la Lluna i la Terra es situen formant una lnia recta. Aleshores es produeixen ombres, de manera que la de la Terra cau sobre la Lluna o a l'inrevs. Sn els eclipsis.
Quan la Lluna passa pel darrera i es situa a l'ombra de la Terra, es produeix un Eclipsi de Lluna (dibuix, esquerra). En canvi, quan la Lluna passa entre la Terra i el Sol, el tapa i es produeix un Eclipsi de Sol (dreta).
Si un astre arriba a ocultar totalment l'altre, l'eclipsi s total, si no, s parcial. Algunes vegades la Lluna es posa davant del Sol de manera que noms n'oculta el centre. Aleshores l'eclipsi t forma anular, d'anell.
Mart
s el quart planeta del Sistema Solar. Conegut com el planeta roig pels seus tons rosats, els romans li van posar el nom del deu de la guerra.
T una atmosfera molt fina, formada principalment per dixid de carboni, que es congela alternativament en cadascun dels pols. Cont noms un 0,03% d'aigua, mil vegades menys que la Terra. 
Els estudis demostren que Mart va tenir una atmosfera ms compacta, amb nvols i precipitacions que formaven rius. Sobre la superfcie s'endevinen solcs, illes i costes. 
Les grans diferncies de temperatura provoquen vents forts. L'erosi del sl ajuda a formar tempestes de pols i sorra que degraden encara ms la superfcie.
Abans de l'exploraci espacial, es pensava que Mart podia tenir vida. Les observacions han demostrat que no en t, encara que en podria haver tingut en un passat lluny.
En les condicions actual, Mart es esterilitzant, s a dir, no pot tenir vida. El seu sl s sec i oxidant. A ms, rep del Sol massa rajos ultraviolats.
T dos satl.lits, Fobos i Deimos. Sn petits i giren rpid prop del planeta. Aix va dificultar el seu descobriment a travs dels telescopis.
Fobos t poc ms de 13 Km. pel costat ms llarg. Gira a 9.380 Km. del centre, s a dir, a menys de 6.000 Km. de la superfcie, cada 7 hores i mitja. Deimos s la meitat de Fobos i gira a 23.460 Km. del centre en poc ms de 30 hores.
Asteroides
Sn una srie d'objectes rocosos o metl.lics que fan rbites a l'entorn del Sol, la majoria en el cintur principal, entre Mart i Jpiter.
Alguns, per, tenen rbites que van ms enll de Saturn i d'altres s'acosten ms al Sol que la Terra. Fins i tot alguns han xocat contra el nostre planeta. Quan entren a l'atmosfera a gran velocitat, s'encenen i es transformen en meteorits.
Els asteroides tamb s'anomenen planetes menors. El ms gran s Ceres, amb 1.000 Km. de dimetre i, desprs, Vesta i Pallas, amb 525. Se n'han trobat 16 que superen els 240 Km., i molts de petits. Ida, el de la foto lateral, t uns 115 Km. de punta a punta i Gaspra, el de sota, no arriba als 35.
Les naus que han navegat a travs del cintur d'asteroides han vist que s prcticament buit i que les distncies que separen els uns dels altres sn enormes.
Els asteroides del cintur es van formar, segons una teoria, a partir de la destrucci d'un planeta. Per havia de ser petit. Hauriem de posar 2.500 vegades junts tots els asteroides coneguts per tenir la massa de la Terra.
Hi ha una altra teoria que diu que un grup d'uns 50 es van formar amb la resta del Sistema Solar. Desprs, les colissions els han anat fragmentant.
Dins del cintur hi ha llacunes, zones on no hi gira cap asteroide, a causa de la influncia de Jpiter, el planeta gegant ms proper.
Jpiter
s el planeta ms gran del Sistema Solar, t ms matria que tots els altres planetes junts i el seu volum s mil vegades el de la Terra.
T un tnue sistema d'anells, invisible desde la Terra. Tamb t 16 satl.lits. Quatre d'ells van ser descoberts per Galileu al 1610. Era la primera vegada que alg observava el cel amb un telescopi.
Jpiter t una composici semblant a la del Sol, formada per hidrogen i heli, amb petites quatitats d'amoniac, met, vapor d'aigua i altres compostos.
Fa la rotaci ms rpida entre tots els planetes i t una atmosfera complicada, amb nvols i tempestes. Per aix mostra franges de diversos colors i algunes taques.
La Gran Taca Roja es una tempesta fortssima, ms gran que el dimetre de la Terra, que dura des de fa 300 anys i provoca vents de 400 Km/h.
Els anells de Jpiter sn molt ms senzills que els de Saturn. Estan formats per partcules de pols llanades a l'espai quan els meteorits xoquen amb les llunes interiors.
Tant els anells com les llunes de Jpiter es mouen dins d'un enorme globus de radiaci atrapat en la magnetosfera, el camp magntic del planeta.
Aquest camp magntic, que noms arriba entre els 3 i 7 milions de km. en direcci al Sol, es projecta en direcci contrria ms de 750 milions de km., fins arribar a l'rbita de Saturn.
Les llunes de Jpiter
Fa 400 anys, Galileu va dirigir el seu telescopi casol cap a Jpiter i va veure que l'acompanyaven tres puntets. Va continuar mirant i, quatre dies ms tard, en va descobrir un altre. No podien ser estrelles, perque havia observat que giraven a l'entorn del planeta. Eren satl.lits, i, fins aleshores, no es coneixia cap altre planeta que en tingus (tret del nostre, s clar).
Desprs s'han descobert 12 llunes ms, totes petites, fins completar el total de 16. Les naus Voyager van estudiar i fotografiar el sistema de Jpiter al 1979. Finalment, al 1996 s'engeg un nou projecte per tal d'observar Jpiter i les seves llunes una bona temporada. El projecte, naturalment, es diu Galileu.
Ganmedes
s el satl.lit ms gran de Jpiter i tamb del Sistema Solar, amb 5.262 Km. de dimetre, ms gran que Plut i que Mercuri. Gira a una distncia 1.070.000 Km. del planeta en poc ms de set dies. Sembla que t un nucli rocs, un mantell d'aigua gelada i una escora de roca i gel, amb muntanyes, valls, crters i rius de lava.
Calisto
T un dimetre de 4.800 km., gaireb igual que Mercuri, i gira a 1.883.000 Km. de Jpiter, cada 17 dies. s el satl.lit amb ms crters del Sistema Solar. Est format, a parts iguals, per roca i aigua gelada. L'oce gelat dissimula els crters. s el que t la densitat ms baixa dels quatre satl.lits de Galileu.
Io
Io t 3.630 Km. de dimetre i gira a 421.000 Km. de Jpiter en poc ms d'un dia i mig. La seva rbita es veu afectada pel camp magntic de Jpiter i per la proximitat d'Europa i Ganmedes. s un mn de roca amb molta activitat volcnica. La seva temperatura global s de -143C, per t una zona, un llac de lava, amb 17C.
Europa
T 3.138 Km. de dimetre. La seva rbita es situa entre Io i Ganmedes, a 671.000 Km. del planeta. Fa una volta cada tres dies i mig. L'aspecte d'Europa s el d'una bola gelada amb lnies marcades sobre la superfcie. Probablement sn fractures de l'escora que s'han tornat a omplir d'aigua i s'han gelat.
Saturn
Saturn s el segon planeta ms gran del Sistema Solar i l'nic que t anells visibles desde la Terra. Es veu clarament aplanat pels pols a causa de la rpida rotaci.
L'atmosfera s d'hidrogen, amb una mica d'heli i met. s l'nic planeta que t una densitat menor que l'aigua. Si trobessim un oce prou gran, Saturn suraria.
El color groguenc dels nvols t bandes d'altres colors, com Jpiter, per no tant marcades. Prop de l'equador el vent bufa a 500 Km/h.
El sistema d'anells li dna un aspecte molt bonic. En t dos de brillants, A i B, i un ms suau, el C. Entre ells hi ha obertures. La ms gran s la Divisi de Cassini.
Cada anell principal est format per molts anells estrets. La seva composici s dubtosa, per sabem que contenen aigua. Podrien ser icebergs o boles de neu, barrejades amb pols.
Al 1850, l'astrnom Edouard Roche estudiava l'efecte de la gravetat dels planetes sobre els seus satl.lits, i va calcular que, qualsevol matria situada a menys de 2,44 vegades el radi del planeta, no es prodria aglutinar per formar un cos, i, si ja era un cos, es trencaria.
L'anell interior de Saturn, C, s a 1,28 vegades el radi, i l'anell exterior, A, a 2,27. Tots dos sn dins del lmit de Roche, per el seu origen encara no s'ha determinat. Amb tota la matria que contenen es podria formar una esfera d'un tamany semblant al de la Lluna.
Les llunes de Saturn
Saturn t, oficialment, 18 satl.lits. s el planeta que en t ms. Les recents observacions a travs del Telescopi Espacial Hubble (HST) i les fotos enviades pel Voyager han mostrat quatre o cinc cossos prop del planeta que podrien ser noves llunes, per encara no s'ha confirmat.
La densitat dels satl.lits de Saturn s molt baixa i, a ms, reflecteixen molta llum. Aix fa pensar que la mteria ms abundant s l'aigua congelada, gaireb un 70%, i la resta sn roques.
Tit
s el satl.lit ms gran de Saturn i el segon del Sistema Solar, amb un dimetre de 5.150 Km. T una atmosfera ms densa que la de la Terra, formada per nitrgen i hidrocarburs que li donen un color taronja. Gira al voltant del planeta a 1.222.000 Km., en poc menys de 16 dies.
Rea
T 1.530 Km. de dimetre i gira a 527.000 Km. de Saturn cada quatre dies i mig. T un petit nucli rocs i, la resta, s un oce d'aigua gelada, amb temperatures que van dels 174 als 220 C sota zero. Els crters provocats pels impactes dels meteorits duren poc, perqu l'aigua es torna a gelar i els esborra.
Japet
s una de les llunes ms estranyes. T una densitat semblant a la de Rea, per el seu aspecte s molt diferent, perqu t una cara fosca i una altra clara. La cara fosca s, probablement, material d'un antic meteorit. El seu dimetre s de 1.435 Km. i gira molt lluny, a 3.561.000 Km. de Saturn en 79 dies i un ter.
Dione i Tetis
Les altres dues grans llunes de Saturn tenen rbites properes i tamanys similars. Dione, la de l'esquerra, t 1.120 Km. de dimetre, mentre que Tetis a la dreta, en t 1.048. La primera gira a 377.000 Km. i la segona, ms interior, a 295.000.
Ur
s el set planeta des del Sol i el tercer ms gran del Sistema Solar. s tamb el primer que es va descobrir grcies al telescopi.
L'atmosfera d'Ur est formada per hidrogen, met i altres hidrocarburs. El met absorbeix la llum roja, per aix reflexa els tons blaus i verds.
Ur est inclinat de manera que l'equador fa gaireb angle recte, 98 , amb la trajectria de l'rbita. Aix fa que en alguns moments la part ms calenta, encarada al Sol, sigui un dels pols.
La seva distncia al Sol s el doble que la de Saturn. s tan lluny que, des d'Ur, el Sol sembla una estrella ms. Aix s, molt ms brillant que les altres.
Ur, descobert per William Herschel al 1781, s visible sense telescopi. Segur que alg l'havia vist abans, per l'enorme distncia el fa brillar poc i moure lent. A ms, hi ha ms de 5.000 estrelles ms brillants que ell.
La inclinaci sorprenent d'Ur provoca un efecte curis: el seu camp magntic s'inclina 60  en relaci a l'eix i la cua t forma de tirabuix, a causa de la rotaci del planeta. 
Al 1977 es van descobrir els 9 primers anells d'Ur. Al 1986, la visita de la nau Voyager va permetre mesurar i fotografiar els anells, i descobrir-ne dos de nous.
Els anells d'Ur sn diferents dels de Jpiter i Saturn. El ms exterior, Epsilon est format per roques de gel grans i t color gris. Sembla que hi ha tamb anells o fragments d'anells no gaire amples, d'uns 50 metres.
Nept
s el planeta ms exterior dels gegants gasosos i el primer que fou descobert grcies a prediccions matemtiques.
L'interior s roca fosa amb aigua, met i amonac lquids. L'exterior s hidrogen, heli, vapor d'aigua i met, que li dna el color blau.
s un planeta dinmic, amb taques que recorden les tempestes de Jpiter. La ms gran, anomenada Gran Taca Fosca, tenia un tamany similar al de la Terra, per al 1994 va desaparixer i, desprs, se n'ha format una altra.
Els vents ms forts de qualsevol planeta del Sistema Solar sn els de Nept. Molts d'ells bufen en sentit contrari al de rotaci. Prop de la Gran Taca Fosca s'han mesurat vents de 2.000 Km/h.
La nau Voyager II es va apropar a Nept l'any 1989 i el va fotografiar. Va descobrir sis de les vuit llunes que t i va confirmar l'existncia d'anells.
Nept t un sistema de quatre anells estrets, primets i molt tnues, difcils de distingir amb els telescopis terrestres. S'han format a partir de partcules de pols, arrencades de les llunes interiors pels impactes de meteorits petits.
A l'atmosfera de Nept s'arriba a temperatures de 360 C sota zero. Els nvols, de met congelat, canvien amb molta rapidesa. La foto de la dreta mostra els canvis que va detectar el Voyager II en un perode de noms 18 hores.
La distncia que ens separa de Nept es pot entendre millor amb dues dades: una nau ha de fer un viatge de dotze anys per arribar-hi i, quan hi s, els seus missatges triguen ms de quatre hores per tornar a la Terra.
Les llunes de Nept
Des de Nept, el Sol s molt lluny, 30 vegades ms que la Terra, i noms sembla un puntet molt brillant. Tots els altres planetes sn entre ell i el Sol, a distncies enormes, de manera que no es veuen.
Per hi ha una cosa ms. El 10 d'octubre de 1846, menys de tres setmanes desprs del descobriment de Nept, l'astrnom William Lassell va descobrir que tenia un satl.lit, i brillava ms que els dos satl.lits d'Ur coneguts fins aleshores.
Trit
T un dimetre de 2.700 Km. i gira a 355.000 Km. del planeta en poc menys de 6 dies. T dues caracterstiques que el fan especial: s l'nic satl.lit gran que gira en direcci contrria a la rotaci del seu planeta i s l'objecte del Sistema Solar on s'ha mesurat la temperatura mitjana ms freda, 235 C sota zero.
Plut
s el planeta ms petit i el que s'allunya ms del Sol. Es va descobrir al 1930, per s tant lluny que fins ara hem tingut poca informaci. s l'nic que encara no ha estat visitat per cap nau terrestre.
Generalment, Plut s el planeta ms lluny. Per la seva rbita s molt excntrica i, durant 20 dels 249 anys que triga a fer-la, s ms proper al Sol que Nept.
L'rbita de Plut tamb s la ms inclinada, 17 . Per aix no hi ha perill que es trobi amb Nept. Quan les rbites es creuen ho fan prop dels extrems de manera que, en vertical, les separa una enorme distncia.
Va fer la mxima aproximaci al setembre de 1989 i continu dins l'rbita de Nept fins al mar de 1999. Ara s'allunya i no tornar a creuar aquesta rbita fins al setembre del 2226.
Plut t un satl.lit molt especial: Caront. T 1.172 Km. de dimetre i s a menys de 20.000 Km. del planeta. Amb el temps, la gravetat ha frenat les seves rotacions i ara es presenten sempre la mateixa cara.
De fet, la rotaci d'aquesta parella s nica en el Sistema Solar. Sembla com si estessin units per una barra invissible i giressin a l'entorn d'un centre situat en la barra, ms proper a Plut, que t 7 vegades ms massa que Caront.
Per la seva densitat, Plut sembla fet de roques i gel. En canvi, el seu satl.lit s molt ms lleuger. Aquesta diferncia fa pensar que es van formar separadament i, desprs, es van juntar.
Plut t una fina atmosfera, formada per nitrogen, met i monxid de carboni, que es congela i cau sobre la superfcie a mesura que s'allunya del Sol. La NASA prepara la missi Plut Express per tal que arribi a Plut al 2008, abans que l'atmosfera es congeli. Seran un parell de naus petites i rpides que passaran a menys de 15.000 Km. del planeta.
Cometes
Els homes primitius ja coneixien els cometes. Els ms brillants es veuen molt b i no
s'assemblen a cap altre objecte del cel.
Semblen taques de llum, sovint borroses, que van deixant un rastre o cabellera. Aix els fa atractius i els envolta de mgia i misteri.
Els cometes sn cossos frgils i petits, de forma irregular, formats per una barreja de substncies dures i gasos congelats.
En general, l'rbita dels cometes s molt ms allargada que la dels planetes. En una punta els pot apropar molt al Sol i, en l'altra, els pot allunyar ms enll de l'rbita de Plut.
Quan un cometa s'acosta al Sol i s'escalfa, els gasos s'evaporen, desprenen partcules slides i formen la cabellera. Quan es torna a allunyar, es refreda, els gasos es gelen i la cua desapareix.
En cada passada perd matria. Finalment, noms queda el nucli rocs. Molts astrnoms creuen que hi ha asteroides que sn nuclis pelats de cometes.
Hi ha cometes amb perodes orbitals curts i, d'altres, llargs. N'hi ha que no superen mai l'rbita de Jpiter i d'altres que s'allunyen molt, fins que abandonen el Sistema Solar i ja no tornen.
La foto de l'esquerra s el cometa Kohouotek, que va passar prop de la Terra al gener de 1974. Havia estat detectat molt lluny, quan travessava l'rbita de Jpiter.
El cometa Encke, que t l'rbita molt curta, s'acosta cada tres anys i tres mesos. Noms es veu amb un bon telescopi. En canvi, el fams Halley, que ens visita cada 76 anys, i el Rigollet, que ho fa cada 156, sn encara brillants.
Meteorits
La paraula meteorit significa fenmen del cel i descriu la llum que es produeix quan un fragment de matria entra a l'atmosfera de la Terra i es desintegra.
La paraula meteoroide s'aplica a la prpia partcula, sense fer referncia al fenmen que es produeix quan entra a l'atmosfera. Hi ha moltssims meteoroides que no hi entraran mai.
Alguns dels meteorits que s'han estudiat sembla que venien de la Lluna i d'altres de Mart. La majoria, per, sn fragments d'asteroides o de cometes.
Tamb hi ha corrents de meteoroides, que s'han format per la desintegraci de nuclis de cometes. Quan coincideixen amb la Terra s'origina una pluja de meteorits (o, si s molt intensa, una tempesta) que pot durar uns quants dies.
L'estudi dels meteorits revela dades interessants. Sn bons exemples de la matria primitiva del Sistema Solar, encara que en alguns casos les seves propietats han estat alterades.
El ferro que coneixien els humans abans de l'invenci de la forja provenia dels meteorits. Els minerals terrestres que contenen ferro no tenen resistncia. El ferro extraterrestre ens va donar la pista de la metal.lrgia.
Algunes catstrofes del passat poden haver estat causades per meteorits, com l'extinci dels dinosaures del Cretaci, fa 65 milions d'anys, provocada per la caiguda d'un asteroide d'uns 10 Km. de dimetre. O, al menys, aix ho creuen alguns astrnoms.
Exploraci de l'espai
Fins al segle XX, la idea de viatjar per l'espai era cosa de cientfics massa avanats o d'escriptorsamb molta imaginaci.
El coneixement de l'espai, quan noms es podia observar a ull nu, era limitat i sovint es basava ms en creences mgiques o religioses que en la realitat.
A partir de l'any 1600 els estudis de Kepler, la invenci del telescopi i les observacions de Galileu van cambiar el panorama. Per, malgrat que els instruments d'observaci van millorar molt, continuaven enganxats a terra. 
Des del final de la Segona Guerra Mundial, al 1945, la cursa cap a l'espai es va intensificar. Els alemanys havien perfeccionat els coets i els seus coneixements van ser fonamentals per als russos i nord-americans.
Quan es va aconseguir traspassar l'atmosfera de la Terra va comenar l'era espacial, primer amb satl.lits i sondes i, desprs, amb naus tripulades.
Els sovitics (ara es diu russos) van llenar el primer satl.lit artificial, l'Sputnik I, el 4 d'octubre de 1957. Un mes desprs, el 3 de novembre, van enviar el primer ser viu, la gossa Laika, a bord de l'Sputnik II.
Al febrer de 1958, els Estats Units van posar en rbita l'Explorer I, el seu primer satl.lit. El 12 d'abril de 1961 els sovitics van aconseguir el primer vol tripulat i Yuri Gagarin va ser el primer astronauta. Poc desprs el nord-americ Alan B. Shepard va sortir un quart d'hora fora de la seva cpsula. Era el primer passeig espacial.
Objectiu: la Lluna
A partir de 1966 l'objectiu era la Lluna i els americans hi van arribar abans. El 21 de juliol de 1969 la cpsula Apollo XI es va quedar en rbita lunar mentre el mdul Eagle baixava fins la superfcie. Neil Armstrong es va convertir en el primer hum que trepitjava la Lluna.
Tamb els russos van arribar a la Lluna i, a ms, a partir del 1971 van dedicar els seus esforos a construir una estaci espacial. Desprs ho van fer els americans. Europa i Jap van crear les seves Agncies del'espai i van comenar a participar. L'exploraci de l'espai es va convertir aix en un projecte internacional.
A ms dels viatges tripulats, s'han enviat a l'espai naus amb instruments que exploren el Sistema Solar: El Voyager, que ha fotografiat de prop gaireb tots el planetes; el Mars Pathfinder, que s'ha passejat per Mart; o el Hubble, un telescopi situat en rbita i que, fora de l'atmosfera, fotografia l'univers com mai l'haviem vist.
